Temps i ritme de vida
Jordi F. Fernández Figueras
La meva àvia no va portar mai a sobre un rellotge. Al menjador de casa seva tenia un de paret i al dormitori un despertador que de fet no necessitava: anava a dormir amb la lluna i s’aixecava amb el sol. Quan estava treballant a l’hort i li calia saber l’hora, o mirava l’altura del sol o escoltava el seu cos.
La meva àvia sabia viure en el temps, sabia gestionar el seu temps personal, mai es va queixar que li mancava (de fet mai el va perdre queixant-se de res, tot just de les plagues i dels lladres nocturns, i això no gaire, perquè davant els problemes preferia l’acció a les paraules).
També sabia distingir molt bé quines eren les feines essencials, precisament les que consumeixen poc temps, i les supèrflues, que ens el malgasten, aporten poc i podem estalviar-nos-les. La meva àvia, doncs, sabia seqüencialitzar de manera adequada la feina essencial en el temps i aconseguir un ritme que s’adaptés a les necessitats i possibilitats del seu cos. Un ritme que no era ni lent ni ràpid, era justament l’únic ritme factible per viure en harmonia en el seu context i amb les seves circumstàncies.
Recordo que un dia la vaig acompanyar a l’hort; jo era encara un adolescent i ella vorejava la vuitantena. Ens vam dividir l’espai en parts iguals i vam començar a fangar. Per plaure-la i també per orgull, feia anar l’aixada de manera esperitada, mentre ella anava al seu ritme just. No van passar gaires minuts i mentre a mi em faltava l’aire, tenia els músculs adolorits i la suor em coïa als ulls i em mullava la roba de manera desagradable, ella seguia treballant tranquil·la, impertorbable, eficaç... i, al final, va haver d’acabar fent part de la meva feina.
No em devia servir de gaire la lliçó, perquè ara mateix visc com va trebllar l’adolescent que era llavors, amb un ritme frenètic. Però potser no és culpa meva del tot, l’acceleració de l’activitat és una malaltia social característica de la nostra època.
Dedicar grans esforços a les coses supèrflues i poc plaents deu ser una altra malaltia de la nostra societat. La tècnica —que crèiem fa uns anys que ampliaria el nostre temps de lleure i ens facilitaria la feina— ha engrandit el camp de les nostres ocupacions fins a fer-lo inabastable, i fins i tot el temps de lleure ha quedat afectat i s’ha omplert d’obligacions que ens esclavitzen: ni descansem ni reflexionem ni contemplem. Estem submergits en una forma de viure tan compulsiva que ja no és vida... Un dia ens trobarem davant la mott i ens adonarem que no hem gaudit de les poques coses essencials de l’existència, que ni vam tenir temps per pensar-hi. Caldria que recuperéssim el control del nostre temps, oi?
Però deixeu-me tornar a la meva àvia per acabar aquesta reflexió. Un dia, pobra dona, va saltar per sobre d’un arbre tombat al mig d’un camí, va caure malament i es va tren car la base del crani. El seu cos va resistir dos o tres dies més i al final la seva vida es va extingir. Aquell dia fatídic devia tenir pressa, no va tenir paciència per vorejar l’arbre i cercar un altre camí. Va voler «aprofitar» el temps i va perdre la vida.
Text publicat a Catalunya. Òrgan d'expressió de la CGT de Catalunya i de Balears, Febrer de 2013, núm 147.
Publicat originàriament sota una llicència “Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya”
Més informació a http://cat.creativecommons.org/
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Els quaderns de Malte
Rainer Maria Rilke
Un diumenge, aquest petit empleat d'allà al costat havia tingut la pensada de resoldre una qüestió molt peculiar. Va suposar que viuria encara força temps, posem una cinquantena d'anys. La magnanimitat que demostrà posseir envers ell mateix, el va fer posar d'un humor excel·lent. Però llavors encara va voler superar-se. Reflexionà que aquests anys podien transformar-se en dies, en minuts, fins i tot en segons si hom era capaç de suportar-ho; i va fer comptes i comptes fins que li va sortir una xifra com no n'havia vista mai cap d'igual. En va tenir vertigen. Va haver de reposar una mica. Sempre havia sentit dir que el temps era valuós, i es meravellava que un home que posseeix tal quantitat de temps no fos protegit amb vigilància. Que hauria estat fàcil d'anar a robar-lo!
Però de seguida tornà el seu bon humor, quasi exuberant: es va posar la pellissa per semblar una mica més ample i impressionant, i es regalà a si mateix l'immens i fabulós capital, tot dient-se, amb una certa condescendència, aquestes paraules:
«Nikolai Kusmitx», féu, benèvol, mentre s'imaginava estar encara assegut, sense les pells, prim i carestiós, al sofà de crinera de cavall, «espero, Nikolai Kusmitx», digué, «que no gastareu fatxenda, amb tal riquesa. Tingueu sempre present que això no és pas el més important. Hi ha gent pobra que són ben respectables; hi ha fins i tot nobles empobrits i filles de generals que corren pels carrers venent qualsevol cosa». I el benefactor afegí tota mena d'exemples coneguts arreu de la ciutat.
L'altre Nikolai Kusmitx, l'obsequiat, el que seia al sofà de crinera de cavall, poc tenia encara un aire presumptuós; bé podia suposar-se que havia d'ésser molt enraonat. I, de fet, res no canvià en la seva vida de cada dia, modesta i endreçada; i esmerçava els diumenges en posar els comptes al dia. Però tot just al cap d'unes setmanes es va adonar que gastava d'una manera increïble. He d'estalviar, es digué. Va començar de llevar-se més d'hora, es rentava menys escrupolosament, bevia dret el te, anava corrents a l'oficina i hi arribava massa d'hora. En totes les coses estalviava una mica de temps. Però arribava el diumenge i no trobava que hagués estalviat ni un sol segon. Llavors es va pensar que algú l'estafava. No hauria hagut de bescanviar, es va dir. Què no pot fer-se amb un any tot sencer!
Però aquesta maleïda xavalla se us en va sense saber com. 1 arribà una tarda miserable
en què es va asseure en una cantonada del sofà tot esperant que vingués l'home de la pellissa, amb el propòsit de demanar-lí la restitució del temps que li devia. Tancaria la porta amb el foí•rellaí i no el deixaria anar-se'n fins haver desembutxacat. «En bitllets», li diria, «si pot ser, bitllets de deu anys». Quatre bitllets de deu i un de cinc, i la resta ja se la podia quedar, en nom de Déu. Sí, estava disposat a regalar-li la resta, sempre que no sorgís cap contratemps. Enfurismat, seia al sofà de crinera i esperava, però l'home no va venir. 1 ell, Nikolai Kusmitx, que unes quantes setmanes abans s'havia trobat allà assegut tot incòmode, no arribava a afigurar-se, ara que hi seia a pler, l'altre Nikolai Kusmitx, el de les pells, el magnànim. Aneu a saber què se n'ha fet, és possible que hagin descobert ia pista de les seves estafes, i a hores d'ara potser seu amarrat en algun racó. Segur que ell no era l'únic que n'havia sortit esquitllat. Aquests afaitapagesos sempre treballen a l'engròs, no filen prim.
Se li va ocórrer que devia haver-hi algun servei de l'Estat, una mena de Banca de Temps, on li seria possible bescanviar almenys una part del seus segons misèrrims. Ai cap i a la fi, eren autèntics. Mai no havia sentit parlar d'una institució així, però a la guia segur que s'havia de trobar quelcom semblant, per la B, a la secció de Bancs, o tal vegada per la T de temps. Tampoc no estaria de més mirar per la lletra I, perquè bé podia ser que es tractés d'una institució de l'imperi; això escauria a la importància que calia concedir a aquest tema.
Més endavant, Nikolai Kusmitx va començar a assegurar-se, cada diumenge al vespre, que no havia begut ni una gota, tot i que es trobava, com és fàcil d'entendre, molt enfonsat. Estava, doncs, del tot sobri quan succeí això que segueix, si és que pot dir-se que va succeir. Potser s'havia ensopit una mica al seu racó del sofà, bé podem pensar-ho. Aquesta becaina li proporcionà, de bell antuvi, un gran alleujament. M'he embrancat amb els comptes, es digué. I jo no hi entenc res, de comptes. És clar que no cal donar-hi massa importància: al capdavall els comptes no son sinó una mena d'institució a efectes estatals, una qüestió d'ordre. Fet i fet, ningú no els havia vist mai, llevat dels que es troben als papers. Era de tot punt impossible, per exemple, que hom pogués mai trobar-se en cap reunió amb un set o amb un vint-i-cinc. Tal cosa, senzillament, era impensable. 1 ell, per una badada, havia caigut en la petita confusió de barrejar temps i diners, com si aquestes dues coses no poguessin separar-se. Nikolai Kusmitx gairebé esclafí a riure. Ja estava bé, que hom s'adonés a temps de la presència d'un parany. Sobretot això: a temps. Ara la cosa aniria d'una altra manera. El temps, ai!, era una cosa dolorosa. ¿Però l'afectava a ell tot sol, aquest dolor?, ¿no se'ls des-composava en segons, com ell havia descobert, també als altres, encara que no en fossin conscients?
Nikolai Kusmitx no estava del tot lliure d'un sentiment de malícia: «Que se'n vagi a...», anava a dir-se, quan s'esdevingué una cosa curiosa. Tot d'un plegat, va sentir un buf a la cara, li va passar per les orelles, se'l va notar a les mans. Obrí els ulls. La finestra estava ben tancada. 1 allà assegut com estava a la cambra fosca, amb els ulls com dues taronges, va començar a comprendre que allò que percebia era el veritable temps, que passava. Els reconeixia formalment, tots aquests petits segons, tots iguals de càlids, l'un igual que l'altre, i veloços, molt veloços. Déu sap quina se n'empescaven, encara!
I que això li hagués de passar a ell, que considerava el més petit corrent d'aire com una molèstia. S'estaria allà assegut, i el corrent continuaria passant, tota la vida. Preveia totes les
neuràlgies que hi arreplegaria; estava fora de si, enrabiat. S'aixecà d'un salt, però les sorpreses encara no s'havien acabat. També a sota els peus hi havia com ara un moviment, i no solament un, sinó múltiples, uns moviments oscil·lants, que s'encreuaven. Els ulls se li van glaçar de por: podia ésser la terra? Segur, era la terra. Es bellugava, no hi havia dubte. A l'escola n'havien parlat, però el tema s'havia tocat per sobre, i més endavant fins i tot fou encobert; no consideraven escaient de parlar-ne. Però ara que la cosa s'havia fet evident, era ben capaç de sentir-la. També ho experimentaven, els altres? Potser sí, però en tot cas no ho semblava. Possiblement no els feia res, a aquesta gent de mar. Però Nikolai Kusmitx era especialment sensible a aquests gronxaments, i evitava fins i tot d'anar amb tramvia. Vacil·lava d'un costat a l'altre de la cambra com a la coberta d'un vaixell, i havia d'agafar-se fort a dreta i esquerra. Per acabar-ho d'adobar, encara va recordar-se vagament de la posició obliqua de l'eix de la terra. No, no podia suportar tot aquell bellugueig. Va sentir-se miserable. Ajeure's i estar-se quiet, havia llegit alguna vegada en un lloc o altre. I d'aleshores ençà, Nikolai Kusmitx jeia.
Jeia i tenia els ulls tancats. I hi havia temporades, dies menys bellugadissos, per dir-ho així, que la cosa era força suportable. I, a més, havia tinguí aquella pensada dels poemes. No podeu imaginar-vos com hi ajudava, això. Quan hom recita un poema a poc a poc, amb una entonació regular dels finals rimats, llavors sorgeix alguna cosa d'estable, quelcom on pot fixar-se la mirada; interiorment, ben entès. Quina sort, que sabia tots aquells poemes. EÍ fet és que sempre havia tingut un gran interès per la literatura. No es queixava de l'estat en què es trobava, m'assegurà l'estudiant, que feia temps que el coneixia. Només que, a la llarga, havia forjat una admiració exagerada envers aquells qui, com l'estudiant, anaven amunt i avall tan contents i suportaven el moviment de la terra.
Em recordo amb tant de detall d'aquesta història perquè em tranquil·litzà molt i molt. Bé puc dir que mai de la vida no he tingut un veí tan agradable com aquest Nikolai Kusmitx que, si m'hagués conegut, també hauria sentit admiració per mi.
Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, Traducció de Jordi Llovet, Barcelona 1981, Edicions Proa, pàg. 158-163
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Quatre fragments extrets de La societat de l'espectacle de Guy Débord.
En el seu sector més avançat, el capitalisme concentrat s'orienta vers la venda de blocs de temps «completament equipats», i cadascun d'ells constitueix una mercaderia unificada, la qual ha integrat un cert nombre de mercaderies diverses. Així poden aparèixer a l'economia en expansió de «serveis» i oferta d'oci, la fórmula del pagament calculat «tot inclòs », que comprèn l'habitat espectacular, els pseudo-desplaçaments col·lectius de vacances, l'abonament del consum cultural, i la venta de la sociabilitat en si mateixa sota la forma de «converses apassionants » i «trobades amb personalitats ». Aquesta mena de mercaderia espectacular, que no pot posar-se en circulació més que en funció de la creixent penúria de les realitats corresponents, figura també entre els articles pioners de la modernització de les vendes, des del moment que es poden pagar a crèdit.
(...)
Aquesta època que es mostra a si mateixa el seu temps com si fos essencialment el retorn precipitat de festivitats múltiples, és igualment una època sense festa. En el temps cíclic constituïa el moment de la participació d'una comunitat en la despesa luxosa de la vida; això és impossible per a la societat sense comunitat i sense luxe. Quan aquestes pseudo-festes vulgaritzades, paròdies del diàleg i del do, inciten a un augment de despesa econòmica, rarament porten més enllà d'una decepció sempre compensada per la promesa d'una nova decepció. El temps de la supervivència moderna ha de vantar-se, en l'espectacle, tant més com més s'ha reduït el seu valor d'ús. La realitat del temps ha estat substituïda per la publicitat del temps.
(...)
Per tal de portar els treballadors a l'estatus de productors i consumidors «lliures » del temps-mercaderia, la condició prèvia ha estat l'expropiació violenta del seu temps. El retorn
espectacular del temps sols és possible a partir d'aquesta despossessió primera del productor.
(...)
El món posseeix ja el somni d'un temps, del qual ara n'ha de posseir la consciència, per tal de viure'l realment.
Traducció: jmcasasus
